L’escriptura com a eina per sobreviure a un dol

El poemari Nua neix de la necessitat d’expressar i acompanyar en el dolor, la por i la nostàlgia, però també per transmetre la resiliència i la il·lusió de continuar endavant

La vida et pot enderrocar d’un dia per l’altre.
I en aquells instants tu necessitaries que tot s’aturés.
Per poder patir i processar tot el que està passant.
Però el món no es paralitza.
I tu has de continuar endavant.
Hauràs de treure forces d’algun lloc.
Si no tens cap motivació… n’hauràs de crear una.
Aquí és on neix una nova oportunitat…
Una nova manera d’entendre la vida.

Com a carta de presentació d’escriptora i periodista en formació Mireia Riu, compartiré amb vosaltres la meva història la que em va portar a crear la meva plataforma digital de comunicació Paraules Nues. Una iniciativa que el seu origen neix mentre estic escrivint el meu primer poemari Nua. Un projecte tant personal com professional que em va retornar la il·lusió en un procés molt dolorós i que busca acompanyar i abraçar qui ho necessiti.

Anem pas a pas. Primer de tot començaré pel principi.

Tot va esclatar quan amb deu anys em va arribar una notícia d’aquelles per les quals ho donaries tot perquè no fos veritat, era una cosa així: «Mireia, la mare té càncer i el metge diu que em queden dos anys de vida». En el mateix instant no m’ho creia, pensava innocentment que era irreal. La mama deia que tot s’arreglaria, que ella era forta com una Roura i jo m’ho vaig creure. Van passar dos anys d’extenses teràpies sense bons resultats, però ni jo ni ella érem ni volíem ser conscients del que vindria.

Un dia que no recordo amb detalls previs a destacar va venir la directora de l’escola a dir-me que sortís de classe que em portaven a l’hospital. Estaven histèrics i molt ploraners, deien que la mama es moria. Jo no vaig plorar, i els calmava, no era la primera vegada que ho sentia i jo sabia que això no podia passar. Em semblava una visita rutinària i no entenia la urgència i desesperació de tothom. Però aquell cop va ser diferent. Per primera vegada la mama verbalitza que no hi ha una alternativa. Em demana moltes promeses de què em cuidi, que he estat la sort de la seva vida, que m’estima en bogeria i que faci el que faci, però que sigui feliç. Sortiré d’aquella habitació pensant que la tornaré a veure, sense saber que aquest cop sí que seria l’última vegada on sentiria el caliu maternal a prop.

El que ve després a vegades sol ser pitjor que el moment de xoc, però això ningú t’ho diu. De cop em trobava sola, sense el meu nucli familiar ni un referent maternal. Uns anys que van ser duríssims. Recordo pensar recurrentment que la situació mal gestionada pel meu entorn era pitjor que se m’hagués mort la mare literalment. Encara ara penso que no era una exageració. Em vaig sentir tan poca cosa, tan insignificant, tan perduda i poc abraçada.

No vaig aixecar cap fins al meu divuitè aniversari. L’esperada majoria d’edat per a la qual vaig poder marxar a viure a Barcelona i construir de nou un camí a la meva manera i amb una mica més de llibertat de la vida «adulta».

El més important va ser poder sortir d’un espai que constantment em reprimia les meves emocions. La primera conseqüència va ser que amb divuit anys em sentia com si hagués perdut la mare el dia abans, perquè feia tants anys que callava el dol que era com si no ho hagués paït mai. Però per què l’anava a patir si podia fingir que era una nena perfecta, que no sentia i no molesta amb els meus problemes poc comuns.

Tot anava a explotar en algun moment i va arribar el dia en què necessitava en urgència explicar tot com ho havia viscut, potser també per por d’oblidar i poder recordar on no tornar mai. I vaig decidir que per gestionar-me i expressar-me sempre m’havia ajudat a escriure des de ben petita. Així que vaig convertir escriure en rutina, quan arribava a casa del cicle de màrqueting, a les tardes escrivia sobre els darrers anys. Plasmava en paraules tot el que se sentia prohibit. Com diu la meva amiga Emma Casals, «les cartes que et dona la vida no les tries, però sí que pots triar com jugar-les». I jo em sentia amb ganes d’esprémer aquells sentiments, inspirada per tot el meu voltant: per una brusa abandonada a un calaix, per una copa trencada, per una cuca de llum… Tot em connectava amb el meu món interior i les emocions ensorrades.

Un poema que de cop eren quatre, i tenien un ordre màgicament cronològic, i de cop era jo llegint-li a una companya de pis a la terrassa dient-li que «ho he escrit ara en un moment, no ho tinguis en compte, però em sembla bonic» i de cop entre mans tenia una història. Una història escrita amb urgència i necessitat. I així es va començar a construir el meu primer poemari: Nua.

Llegir els meus textos era una forma de validar les emocions que sentia i sento, d’escoltar-me i de cuidar-me. També el que ho feia especial era que compartir amb els meus íntims i una forma d’explicar una part de mi que potser no sabria com posar sobre la taula. Era una invitació a dir «he viscut això i potser encara em fa mal o ho necessitaré parlar». També era un procés de comunicar el dolor de forma assertiva, ja que els poemes no només ressaltaven una realitat crua sinó la resiliència, els recursos apresos, les persones que em donaven empenta i orgull i valentia.

Nua no és un llibre que parla de desgràcies de la vida, Nua és esperança i un recordatori dels moments durs que donen valor als moments que val la pena gaudir. Nua és un acompanyament emocional per sentir que no ets un gos verd per viure un dol sense instruccions.

I com neix, l’espai de comunicació Paraules Nues?

Doncs és que no només volia escriure del dolor, ja que s’ha de ser realista i desgasta molt posar constantment el dit a la ferida. Mentre estudiava màrqueting em va sortir una oportunitat en un petit mitjà d’escriure articles sobre el periodisme musical, i la veritat és que ho gaudia moltíssim. Vaig descobrir que m’agradava escriure, però sobretot que m’agradava descobrir què hi havia darrere de cada història. Preguntar, escoltar, investigar i trobar la manera d’explicar allò que algú altre volia compartir. Potser perquè jo havia passat molts anys sense saber com explicar la meva pròpia història, em va començar a interessar especialment donar espai a les històries dels altres.

Per això, quan vaig acabar el cicle superior, vaig decidir estudiar periodisme. Volia formar-me per escriure millor, continuar treballant en Nua i construir un espai propi de comunicació per parlar dels temes que jo considerava rellevants. Així va començar a prendre forma Paraules Nues.

El nom venia directament de Nua, però el projecte volia anar més enllà del poemari. Si Nua era la meva història explicada des de dins, Paraules Nues podia convertir-se en l’espai on també tinguessin lloc altres històries. Vaig començar a publicar escrits i vídeos mantenint la sensibilitat i la proximitat que havien donat sentit al llibre, però obrint la mirada en l’actualitat, la societat, la sostenibilitat, la cultura i la música.

I va ser publicant que vaig descobrir que el projecte podia créixer. Hi havia persones que arribaven pel contingut relacionat amb el procés de creació del llibre, però que també s’interessaven per les històries del barri, per persones amb iniciativa i somnis o per petites marques que intentaven transformar la societat. Vaig entendre que no necessitava escollir entre explicar la meva història o explicar les dels altres. Podia construir un espai on totes dues coses convisquessin.

Per això entenc Paraules Nues com el projecte paraigua de Nua. El llibre és l’origen i la meva primera història, la plataforma és la continuació d’aquella mateixa mirada, però oberta a moltes altres veus.

I ara com ara puc dir una frase que fa temps el dolor i les inseguretats no em deixaven: estic orgullosa de mi i el que estic aconseguint. Una pèrdua et pot obligar a reconstruir-te, a exigir-te a créixer per seguir endavant, però sempre és una mateixa qui pren la decisió de continuar o deixar-se engolir pel dolor. Per vosaltres, amigues i amics resilients i valentes us convido a sentir en el meu espai, a emocionar-nos juntes i recordar-vos que Paraules Nues sempre està obert a conèixer i cobrir històries que també necessitaven un altaveu en una comunitat sentida.

Perquè l’èxit és sentir.